Fotografia: Jordi Muntaner. Interrogants: Aina Bonner

 

Solució al Repte 9

 

Primer analitzarem la presència

En primer lloc, hi ha hagut dues respostes que estan bé, ja que qui les han donades han demostrat tenir un cervell summament àgil, però les he descartat. Aquestes respostes venien a dir que com que els humans hem pujat a l’Everest, amb uns coets hem arribat a la Lluna (a uns 384.000 km de la Terra) i dins un batiscaf hem arribat a les fosses marines, els “vencedors” d’aquesta “competició” entre Classes de Vertebrats som els mamífers.

Mirat així, val, …. però no era aquesta la solució esperada.

 

Diverses persones han dit que el registre més elevat d’un au volant correspon al voltor de Rüpell (Gyps rueppellii): 11.300 metres sobre el nivell de la mar. Aquesta dada correspon a un registre d’un voltor que es va estampar amb un dels motors d’un avió comercial que volava a 11.300 m sobre Abidjan, a Costa d’Ivori, a la costa atlàntica d’Àfrica. Va ser recollida per Roxie Collie Laybourne, una “ornitòloga forense” que treballava a l’Smithsonian Institution, i que estava “especialitzada” (se la considera una capdavantera en la seva especialitat) en identificar restes d’aus que xocaven amb avions en vol. Anam a donar-la inicialment per vàlida.

La fondària més gran assolida per un ocell correspon al Pingüí Emperador (Aptenodytes forsteri), 560 metres sota el nivell de la mar.

El rang altitudinal de presència d’ocells seria, per tant, 11.300 + 560 = 11.860 metres

 

Per als mamífers les dades són les següents:

El registre més elevat d’un mamífer correspon a un ratolí dels Andes, Phyllotis vaccarum [inicialment identificat com a Phyllotis xanthopigus, i recollit encara com a aquesta espècie a moltes pàgines de la web]. Va ser trobat a dalt del volcà històricament actiu més alt del món, el Llullaillaco, de 6739 m snm, situat entre Argentina i Xile. Al Llullailaco es troba un dels llacs més alts del món, situat a 6170 m snm. Donat que el capcurucull d’aquesta muntanya es caracteritza per la seva baixa pressió atmosfèrica, les fluctuacions tèrmiques extremes, una aridesa extrema, una radiació ultraviolada intensa i una absència total de plantes vasculars, es considera que es tracta d’un dels punts de la Terra amb condicions més properes a les que es donen al planeta Mars.

Entre 2011 i 2022 s’han realitzat mitja dotzena de registres d’aquest ratolí a la part de dalt d’aquest volcà. N’hi ha dos per damunt dels 6730 m snm.

Altres registres de mamífers a altàries elevades són els següents: la pika Ochotona macrotis s’ha trobat a 6130 metres a l’Himàlaia. Pseudois nayaur, l’ovella blava o bàral, arriba als 6.100. L’argalí, Ovis ammon, a la plana del Tibet arriba als 5800 metres, més o manco igual que la gasela tibetana, Procapra picticaudata, que arriba als 5.750 metres. La marmota de l’Himàlaia, Marmotta himalayica arriba als 5.500. Una quinzena més d’espècies superen els 5.000 metres.

 

Phyllotis vaccarum al Llullaillaco. Fotografia de Marcial Quiroga-Carmona. Font: https://www.nationalgeographic.es/animales/2020/03/raton-descubierto-mas-de-6700-metros-altitud-bate-record-mundial

 

La fondària més gran assolida per un mamífer és de 2.992 metres sota el nivell de la mar, corresponent a la balena de Cuvier, Ziphius cavirostris. Mirounga leonina arriba als 2388 metres i Physeter catodon als 2250 metres [com a mínim]

Arrodonint: el rang altitudinal de  presència de mamífers és 6.740 + 3.000= 9.740 metres

Per tant, en presència –inicialment– guanyarien “per goleada” els ocells…

… però, hi ha un problema: L’establiment de l’altura en que volen els ocells no és fàcil. Moltes informacions obtingudes en el passat depenien dels impactes amb avions o d’observacions visuals. La fiabilitat d’aquestes informacions fa 50 anys depenia de les informacions subministrades pels pilots i dels observadors, i aquestes potser no sempre eren exactes. Jo tenc els meus dubtes sobre la fiabilitat de la xifra de 11.300 m snm de Gyps rueppellii. En els darrers 50 anys no s’ha produït cap altre registre d’aquesta espècie a alçàries que s’apropin a aquesta xifra, ni prou fer-s’hi. He de reconèixer que som un poc malpensat i crec que no podem descartar que el pilot de l’avió digués que l’impacte s’hagués produït a una altura que no fos la real (per exemple). Em costa creure que emprant corrents tèrmiques un voltor hagi arribat als 11.300 m (s’estima que la temperatura de l’atmosfera baixa 6,5ºC cada 1000 metres; a 11.300 metres planejant -és a dir, pràcticament sense moure els seus músculs- un voltor hauria d’estar congelat!). A més, un altre fet que em fa dubtar de la fiabilitat d’aquesta dada és que Abidjan, la ciutat sobre la que se diu que es va estampar aquest voltor, està a la vorera de la mar. La majoria de dades -si no totes- sobre presència d’ocells a grans altàries s’han registrat a zones d’alta muntanya. Això vol dir que la distància d’aquests ocells a la terra ferma és molt més reduïda que la alcària sobre el nivell de la mar. No em pareix factible (tot i que reconec que puc estar equivocat) que un ocell se separi 10.000 metres de la terra ferma que tengui més a prop.

Si posam en quarantena aquesta dada, a internet figuren les grues (Grus grus) com a segona espècie que assoleix majors alçades en vol. Són vols en migració. Es diu que quan migren (amb vol batut) poden volar a 10.000 m snm. No obstant, no he estat capaç de trobar cap publicació científica que confirmi aquesta dada. Igual passa amb dades referides a la milana negra (Milvus migrans). Seguiré cercant. No les don per impossibles, però, de moment, també les posaré en quarantena.

La majoria dels ocells que migren no se separen de la superfície terrestre més de 2000 metres, però hi ha algunes excepcions. Recentment, Linström et al (2021) han obtingut dades fiables de vols en migració del cegall real (Gallinago media), que assoleixen una alçària màxima confirmada de 8700 m en el seu viatge migratori de Suècia a Àfrica. Aquesta xifra crec que es pot donar per bona. Els autors consideren que segurament és el registre d’alcària de vol en migració més elevat que tenim (és a dir, implicitament qüestionant les informacions existents sobre altres espècies).

La següent espècie en el rànking d’altures és l’oca de l’Himàlaia (Anser indicus). Aquesta s’ha estudiat amb emissors GPS. Els primers estudis amb GPS indicava que la ruta seguida pels exemplars estudiats  travessava muntanyes de 7.000 metres, però sense informar a quina altària sobre les muntanyes. Després es varen millorar les informacions i es va obtenir una altària de vol màxima de 7290 m snm. No obstant, sempre que podien travessaven per colls situats a poc més de 5000 m snm.

En definitiva, la meva opinió (i puc estar equivocat) és que actualment la xifra d’alçària de vol més elevada confirmada és de 8700 m snm. Si feim servir aquesta xifra,

el rang altitudinal de presència d’ocells seria de 8700 + 560 = 9260 metres.

En conseqüència, guanyarien, per poc, els mamífers

 

En segon lloc veurem què passa respecte l’espectre altitudinal de cria [deixant de banda les “parades nupcials”]

Aquí la cosa és un poc més complicada, donada l’estratègia reproductiva dels mamífers euteris (embaràs + part). Per a les aus les dades són més clares, però no tant, perquè la bibliografia existent inclou alguna dada no fiable que ha de ser esporgada.

El límit superior de cria dels ocells. Alguns autors i algunes pàgines web confereixen el rècord a Pyrrhocorax graculus, que diuen que a l’Himàlaia s’ha trobat un niu a 6500 m. El que passa és que aquesta dada procedeix d’una menció realitzada per un autor d’un llibre general sobre l’Everest del que no consta que fos un ornitòleg fiable, és de l’any 1927 (més o manco) i ningú l’ha pogut confirmar, de manera que és aconsellable descartar-la. A més, com veureu, es troba molt per damunt de les següents dades (totes les quals es troben més juntes).

La següent informació que he trobat correspon a Tetraogallus himalayensis, que podria criar fins els 5.000 metres. El segueix Gypaetus barbatus, el trencalòs, del que a l’Annapurna s’ha trobat un niu a 4.800 metres, i d’altres a 4.600 metres. La falzia Collocalia brevirostris, 4.575 metres, i el voltor de l’Himàlaia, Gyps himalayensis, 4.245 metres. Donarem per bona la xifra de 5.000 metres. Jo crec que per damunt a aquestes alçàries ha de ser molt difícil de mantenir la temperatura adequada dels ous, en no ser que el niu se situi a un lloc calent (un volcà actiu?).

El límit inferior de cria dels ocells ho hem de cercar a la Mar Morta, el punt terrestre més baix de la Terra. Allà cria Passer moabiticus, un gorrió. Anem a suposar que cria prop del nivell actual de la Mar Morta, que està a  -416 metres del nivell de la mar Mediterrània.

Així, la distribució altitudinal de la  reproducció de les aus és de 5.000 + 400= 5.400 metres.

 

Anem ara als mamífers.

Com comentava, és un poc més complicat, perquè aquí podem contemplar la cria com (1) el moment del naixement; (2) tota la gestació.

Si contemplem tota la gestació, donat que els cetacis (les cetàcies) quan estan embarassades poden fer immersions molt fondes (Ziphius, Physeter), arriben a unes fondàries que no sabem (no se sap si durant l’embaràs arriben a menys o més fondària que habitualment). Posem que arribin a 1.000 metres, per posar alguna cosa. És totalment especulatiu.

Tampoc sabem exactament a quina altitud es reprodueixen els mamífers que viuen a alçades superiors als 5.000 metres (no he sabut trobar informació adequada al respecte). A l’Himàlaia el límit altitudinal de la vegetació se situa 4.900 metres a la seva zona oriental, però a altres muntanyes de la meseta tibetana hi ha vegetació fins quasi els 5.800 metres. A l’estiu, l’altitud mitjana de les observacions de l’antílop tibetà txiru (Pantholops hodgsonii) és de 5250 metres. Podem donar aquesta xifra com a l’altitud màxima en que es reprodueixen els Pseudois, els Pantholops. Segurament l’argalí (Ovis ammon) ho pot fer més amunt. Els ratolins del Llullaillaco, no obstant, és molt probable que s’estiguin reproduint a uns 6500 metres o més.

Així, si comptam tota la gestació, el rang altitudinal dels mamífers se situaria en 6500 + 1500 = 8.000 metres.

En aquesta comparació –considerant la gestació- guanyen “per goleada” els mamífers

 

Què passa si només comptam el moment del part???

La xifra dels 6500 metres per als ocells continua sent vàlida, com a una aproximació confirmativa.

Els cetacis, tot i poder bussejar fins les fondàries de la mar, pareixen les seves cries molt prop de la superfície, i no són els que es reprodueixen a les altituds més baixes. Una altra vegada hem d’anar a la Mar Morta, on també hi ha mamífers que es reprodueixen ben prop de la Mar. Posem que estiguin a -350 metres sota el nivell de la Mar Mediterrània.

El rang altitudinal dels parts dels mamífers seria, per tant: 6.500 + 350=6.850 metres.

En aquesta comparació –considerant el part- tornen guanyar els mamífers (però, per manco…)

 

Ja veis que de vegades no és senzill saber coses ni sobre els ocells ni sobre els mamífers. De vegades hi ha informacions a internet que no estan contrastades o que no són fiables, i de vegades resulta mal de fer obtenir les informacions que cercam…

 

El proper repte serà molt més fàcil per als ornitòlegs de camp!

 

Referències

Hawkes L.A. et al 2020. The paradox of extreme high-altitude migration in bar-headed geese Anser indicus. Proceedings of the Royal Society, Series B, 280: 20122114. http://dx.doi.org/10.1098/rspb.2012.2114

Laybourne, R.C. 1974. Collision between a vulture and an aircraft at an altitude of 37,000 feet. The Wilson Bulletin, 86, 4: 461-462.

Lindström et al., 2021, Extreme altitude changes between night and day during marathon flights of great snipes. Current Biology 31, 3433–3439.

Noel, J. 1927. The story of Everest. Little, Brown & Co., New York, p. 193. (citació de Pyrrhocorax graculus criant a 6500 m)

Schorr G.S. et al. 2014. First Long-Term Behavioral Records from Cuvier’s Beaked Whales (Ziphius cavirostris) Reveal Record-Breaking Dives. PLoS ONE 9(3): e92633. doi:10.1371/journal.pone.0092633

Steppan, S.J. et al 2022. Evidence of a population of leaf-eared mice Phyllotis vaccarum above 6,000 m in the Andes and a survey of high-elevation mammals. Journal of Mammalogy, 103, 4: 776-785.

Wienecke, B., Robertson, G., Kirkwood, R. i Lawton, K. 2007. Extreme dives by free-ranging emperor penguins. Polar Biology, 30: 133-142.