Fotografia: Pere Garcias. Interrogants: Aina Bonner
Solució al Repte 34
De vegades present uns reptes que no són massa bons de resoldre, almanco per jo. En aquest cas, la resposta al Repte no és òbvia, i resulta difícil ser objectiu. Quan veim en vol un trencalòs, Gypaetus barbatus, destaquen molt les seves ales, que semblen llargues en comparació amb el cos. Quan el trencalòs és a terra, se’l veu de potes curtes, i quan està engolint un os, es pot percebre l’amplada de la seva boca.
En realitat, la resposta al Repte depén de amb qui es compara. Donat que pertany a la família Accipitridae, anem a comparar-ho amb els accipítrids de mida grossa que viuen a la nostra regió. Això és, ordenats de major a menor pes: el voltor negre, Aegypius monachus; el voltor lleonat, Gyps fulvus; l’àguila marina, Haliaeetus albicilla; l’àguila reial, Aquila chrysaetos; i l’Àguila imperial, Aquila adalberti.
Pel seu pes, el trencalòs se situa darrera els dos voltors. El seu pes és un poc superior al de l’àguila marina.
Anam ara a analitzar el disseny del cos d’aquestes 6 espècies. Com comenta Gary Kaiser al seu llibre “The Inner Bird”, les plomes ens amaguen com és l’interior del cos dels ocells. Les plomes són una coberta important i funcional, però la majoria de les funcions dels ocells són responsabilitat del seu interior. Nosaltres anam a mirar com és l’interior del trencalòs, per veure si ens dona llum sobre quina part del seu cos destaca més. Ens centrarem amb un element: el seu esquelet.
Hem comentat que els ocells tenen un disseny corporal peculiar, amb un cos central del que surten els dos mòduls locomotors (ales i potes) i el coll amb el cap. El cos central dels ocells constitueix la part que contribueix més al pes de l’ocell. És, per tant, la que ens dona una idea més aproximada de la mida de l’ocell.
Si comparam els ossos del cos central dels accipítrids de mida grossa, podem veure que s’ordenen bastant bé d’acord amb el seu pes: això es veu tant si comparam els estèrnums com si comparam els sinsacres. Aquests ossos són més grans als voltors negre i lleonat, el trencalòs té l’estèrnum de mida grosso modo similar a la de les àguiles, i el sinsacre similar al de l’àguila marina i major que el de les àguiles reial i imperial:
Estèrnums en vista ventral de voltors (esquerra) i àguiles (dreta). Escala, 4 cm
Esternons en vista ventral de voltors (esquerra) i àguiles (dreta). Escala, 4 cm
Anam a veure el que passa amb un os de les ales i un os de les potes:
Húmers en vista caudal de voltors (esquerra) i àguiles (dreta)
Fèmurs en vista anterior de voltors (esquerra) i àguiles (dreta). Escala, 4 cm
Si ens fixam exclusivament amb els ossos dels voltors podeu veure, si comparau les 4 làmines que els ossos de les extremitats del trencalòs són més petits que els dels altres voltors, i que ho són en una proporció similar a la que ho són els estèrnums i els sinsacres del trencalòs respecte als altres voltors.
Veiem que passa amb els ossos del cap:
Cranis en vista dorsal de voltors (esquerra) i àguiles (dreta). Escala 4 cm
Cranis en vista lateral de voltors (esquerra) i àguiles (dreta). Escala, 4 cm
Mandíbules en vista dorsal de voltors (esquerra) i àguiles (dreta). Escala, 4 cm
Podeu veure que aquí el que destaca és el gran caparrot del trencalòs. És quasi tan gran com el del voltor negre, i amb una mandíbula més ampla.
Per tant, en la meva opinió, el tret més destacable del trencalòs és tenir un cap molt gros, amb una boca molt ampla. Té sentit, donat que s’ha especialitzar en menjar ossos. Els mamífers que mengen i poden trencar ossos (com les hienes o els dimonis de Tasmània) també tenen uns bons caparrots. El que passa amb el trencalós (i amb els altres ocells) és que les plomes amaguen (no permeten veure) aquest tret…