Fotografia: Jordi Muntaner. Interrogants: Aina Bonner
Solució al Repte 18
Les ratapinyades són uns mamífers extraordinaris que comparteixen el vol amb els ocells. Són els únics mamífers que, com les aus, tenen un vol batut. Actualment es coneixen unes 1400 espècies de ratapinyades. Una família de ratapinyades, els Pteropodidae o guineus voladores, inclou unes 200 espècies que són frugívores. La resta de ratapinyades són bàsicament insectívores, però n’hi ha algunes que mengen carn.
La depredació d’ocells per ratapinyades no és habitual. Un recent estudi de dos ecòlegs mexicans de la Universidad Autónoma Nacional de Mèxic, Fernando Gual Suárez i Rodrigo A. Medellín, ha constatat que només 17 espècies de ratapinyades (manco d’un 1,5% de les espècies no frugívores) inclouen vertebrats a la seva dieta. Només n’hi ha 12 (1% de les espècies) que són capaces de capturar ocells que es troben volant o en repòs. I només 9 d’aquestes espècies són catalogades per aquests autors com espècies carnívores. Aquests autors defineixen com a “carnívores” les espècies de ratapinyades que, o bé estacionalment o bé al llarg de tot l’any, consumeixen vertebrats terrestres, almanco a una part del seu territori en unes quantitats que en termes de nombre de captura, de massa consumida, o d’energia obtinguda constitueixen més del 50% de la seva dieta.
Les 9 espècies carnívores que presenten una dieta parcialment ornitòfaga s’agrupen en tres blocs:
1.Espècies que poden menjar ocells caçant-los per sorpresa al llarg de tot l’any: el fals vampir americà Vampyrum spectrum, el fals vampir llanós americà Chrotopterus auritus, i la ratapinyada de llavis orlats Trachops cirrhosus. Aquestes tres espècies pertanyen a la família essencialment neotropical Phyllostomidae. Les dues primeres d’aquestes espècies són les ratapinyades més grans del Nou Món.
2.Espècies que poden menjar ocells caçant-los per sorpresa només durant una part de l’any: el fals vampir gros asiàtic Megaderma lyra, el fals vampir australià Macroderma gigas, i el nicteri gros africà Nycteris grandis. Les dues primeres espècies pertanyen a la família Megadermatidae. La primera es distribueix pel sud i sudest d’Àsia i la segona pel nord d’Austràlia. El fals vampir australià és l’espècie de ratapinyada d’Austràlia llevat de les guineus voladores. El nicteri gros africà és l’espècie de major talla de la família Nycteridae.
3. Especialistes en la caça activa d’aus migrants nocturnes, aprofitant el seu esgotament: el nòctul gegant europeu Nyctalus lasiopterus, el nòctul del Japó Nyctalus aviator i la ratapinyada asiàtica Ia io. Totes tres pertanyen a la família Vespertilionidae. El nòctul gegant és l’espècie de ratapinyada de major talla d’Europa.
Com recullen Gual-Suárez i Medellín, tal volta la primera referència a una ratapinyada capturant un ocell en vol es va publicar el 1907 i es deu a F. Gleadow, qui va presentar unes observacions seves com a confirmació d’unes observacions sospitoses que l’any 1906 havia plantejat a la Societat d’Història Natural de Bombay l’entomòleg i micòleg anglès E. Ernest Green (https://en.wikipedia.org/wiki/Edward_Ernest_Green).
Entre les 6 espècies que cacen “per sorpresa”, el fals vampir americà Vampyrum spectrum és la que més varietat d’ocells consumeix al llarg de l’any. Un 57 % de les espècies consumides són ocells, preferentment no passeriformes. Aquesta proporció d’espècies d’ocells a la dieta anual arriba al 53 % al fals vampir australià, Macroderma gigas.
L’any 2001, el meu col·lega Carlos Ibañez, investigador del CSIC a la Estación Biológica de Doñana, juntament amb diferents col·laboradors, va documentar la sorprenent conducta d’una ratapinyada europea que depredava sobre petits ocells passeriformes durant l’època de migració. Fou una troballa inesperada i espectacular. L’espècie en qüestió és el níctal gegant Nyctalus lasiopterus que és l’espècie de major talla de ratapinyada europea, arribant a pesar més de 60 g. Ibañez i els seus col·laboradors varen descobrir que a l’època de migració, els níctals gegants poden arribar a tenir una dieta quasi exclusivament basada en la captura de petits ocells migradors nocturns. Aquests petits ocells arriben a ser el 100% de la seva dieta durant els pics de la migració ornítica. A Europa és l’única espècie de ratapinyada especialista en aprofitar-se del recurs immens que representa la migració de petits Passeriformes (com ho fan, entre els ocells, el falcó marí Falco eleonorae). El seu nínxol ecològic gravita, a l’època de la migració, sobre una petita part dels ocells migradors. Pensau que fa 20 anys s’estimava que a Europa migraven cada temporada uns 5.000 milions d’ocells!
Posteriorment a aquesta trobada s’ha descobert que altres dues altres espècies també aprofiten aquest recurs a Àsia, tot i que no arriben a consumir tants d’ocells com el níctal gegant europeu. Es pensa que a Amèrica hi ha d’haver alguna espècie de ratapinyada que també sigui especialista en la captura d’ocells que migren de nit. Es creu que la millor candidata a ser-ho és la ratapinyada cuallarga d’Underwood Eumops underwoodi. No obstant, …encara no s’ha pogut comprovar que ho sigui.
Referències
Fukui, D., Dewa, H., Katsuta, S. i Sato, A. 2013. Bird predation by the birdlike noctule in Japan. Journal of Mammalogy, 94: 657–661.
https://doi.org/10.1644/12-MAMM-A-172.1
Gleadow, F. 1907. Bats feeding on birds. Journal of the Bombay Natural History Society,17: 1022.
Green, E.E. 1906. Do bats capture and eat birds? Journal of the Bombay Natural History Society,17: 835-836.
Green, E. 1911. On “Megaderma lyra”, its habits and parasites. Spolia Zeylanica, 7: 216–217.
Gual Suárez, F. i Medellín, F.A. 2021. We eat meat: a review of carnivory in bats. Mammal Review, 51: 540–558.
Ibáñez, C., Juste, J., García-Mudarra, J.L. i Aguirre-Mendi, P.T. 2001. Bat predation on nocturnally migrating birds. Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America 98: 9700–9702.
Popa-Lisseanu, A.G., Delgado-Huertas. A., Forero, M.G., Rodríguez, A., Arlettaz, R. i Ibáñez, C. 2007. Bats’ conquest of a formidable foraging niche: the myriads of nocturnally migrating songbirds. PLoS One 2: e205.
Vehrencamp, S.L., Stiles, F.G. i Bradbury, J.W. 1977. Observations on the foraging behavior and avian prey of the Neotropical carnivorous bat, Vampyrum spectrum. Journal of Mammalogy 58: 469–478.
https://doi.org/10.2307/1379995