Fotografia: Jordi Muntaner. Interrogants: Aina Bonner.

 

Solució al Repte 19

Primer de tot, que quedi clar que la pregunta tracta dels ocells que presenten “armes” a les “mans” o al membre anterior. Els ocells que tenen armes impactants al membre anterior les tenen generalment a les mans. Quan parlem de les “mans” dels ocells ens referim a la part distal de les ales. Si el “braç” dels ocells correspon a la part humeral de l’ala, l’”avantbraç” a la part radial-ulnar (=radial cubital), a llavors la mà correspon al que seria el conjunt dels ossos terminals, que als ocells són els dos carpals (carpal ulnar i carpal radial), el carpmetacarp i les falanges alars. La “ma” dels ocells és on s’insereixen les primàries (6 al carpmetacarp i les altres a les falanges).

A dalt, ossos del membre anterior de l’ala d’un ocell. A sota, llocs d’inserció de les plomes primàries. Agafat de Morrison et al. (2018).

 

A diferents espècies d’aus es troben “esperons” o “maces” a les ales que es relacionen amb conductes agressives, baralles per defensar un territori, per defensar els seus nius o polls o per temes de competència reproductiva. Aquestes conductes agressives, tot i que només existeix un limitat nombre d’observacions, poden conduir fins i tot a la mort d’un dels lluitadors.

 

Estructures òssies a la regió del canell dels ocells

Agafat de Rand (1954): The Wilson Bulletin.

 

Esperons alars

 

 

Carpmetacarps amb esperons.

(Notau a aquesta làmina, que la Figura 8A correspon a una espècie que no te l’arma a la ma, sinò a l’avant-braç. Fins allà on jo sé, les jacanes Actophilornis africana i Irediparra gallinacea són les úniques espècies que tenen la seva arma a l’avantbraç, i no a la ma)

Agafat de Hume i Steel (2013): Biological Journal of the Linnean Society.

 

Entre les espècies que fan servir esperons carpals es troben els “chajás” Chauna torquata i Chauna chavaria, els Anhima cornuta (Anhimidae, Anseriformes), algunes jacanes (e.g., Jacana spinosa, Hydrophasianus chirurgus; Phasianidae, Charadriiformes), l’ànec torrenter (Merganetta armata) i almenys 9 espècies de Vanellus, (Charadriidae, Charadriiformes). Totes aquestes espècies tenen els esperons al carpmetacarp. Quan en tenen només un, el tenen a la part proximal de l’os (la que s’articula amb la ulna i el radi), al procés extensor del carpmetacarp. Quan en tenen dos, afegeixen un a la part distal.

Hi ha una altra espècie que també presenta un esperó, però no al carpmetacarp: l’oca d’esperons Plectropterus gambensis (Anatidae, Anseriformes). Aquesta oca ha modificat un dels dos ossos carpals independents i l’ha transformat en un esperó.

 

Maces carpals

Entre les espècies que fan servir una “maça carpal” trobam els ànecs-vapor (Tachyeres patachonicus i T. brachydactyla, Anatidae, Anseriformes), diferents cignes i oques (Anserinae, Anatidae, Anseriformes), els coloms antàrtics (Chionis, Chionidae, Charadriiformes), així com alguns sebel·lís (Burinhus, Burhinidae, Charadriiformes), algunes espècies del gènere Crax (e.g., Crax globulosa, Cracidae, Galliformes), i alguns coloms del gènere Goura (e.g., Goura cristata, Columbidae, Columbiformes).

Fins aquí, les espècies vivents. Però entre les recentment extingides n’hi ha dues que són extraordinàries. Dues espècies insulars, per descomptat, que és on solem trobar espècies diguem “inusuals”, fent servir l’anglicisme, per no dir “rares”. Una presenta una maça carpal. L’altre, una eina similar a les masses amb la part terminal mòbil que s’empraven a l’Edat Mitjana i que sembla que deriven  de les batolles agrícoles.

La primera és el solitari de Rodrígues, Pezophaps solitaria (Raphidae, Columbiformes). La maça que te al seu carpmetacarp és espectacular. És com una colflori que se li ha desenvolupat a partir del procés extensor del carpmetacarp. Com em deien a una de les respostes, a primera vista sembla com si fos un càncer ossi, però no ho és.

Carpmetacarps de dos mascles de solitari.

Agafat de Hume i Steel (2013): Biological Journal of the Linnean Society.

 

Recreació de dos solitaris barellant-se.

Dibuix de Julian Hume. Agafat de Hume i Steel (2013): Biological Journal of the Linnean Society.

 

La següent espècie encara és més estranya, més extraordinària. Per dues coses: perquè pertany a un ordre que, que se sàpiga, no conté cap altra espècie que presenti armes a les “mans”, els Pelecaniformes. Segon, pel tipus especial d’”arma” que fa servir, desconegut a cap altre ocell.

Aquesta espècie és un ibis (Threskiornitidae) avolador que va viure a l’illa de Jamaica: Xenicibis xympithecus.

Record que ja fa molts d’anys com el descobridor d’aquesta espècie, Storrs Olson, m’explicava que quan va trobar el primer carpmetacarp va pensar que era una patologia, però després en va trobar més, amb la mateixa morfologia. No podia ser que tots fossin patològics. Tan estrany era que no sabien per què servia. Fins i tot els va passar pel cap meam si podria tractar-se d’un ocell que camines a quatre potes! Aquesta opció va ser immediatament descartada. Finalment varen arribar a la conclusió que es tractava d’un arma, be que d’un arma que no te cap paral·lelisme enlloc.

 

A

A-D: L’estrany carpmetacarp de Xenicibis xympithecus. Cap altre ocell presenta un carpmetacarp similar.

E: Secció del carpmetacarp de Xenicibis xympithecus. Fitxau-vos en la gruixa de la paret anterior.

F-G: Radiografies del capmetacarp d’un ibis “normal” i de Xenicibis xympithecus.

H: Esquelet de l’ala de Xenicibis xympithecus; I: Esquelet de l’ala d’un ibis “normal”, Eudocimus albus; J: Esquelet de l’ala de l’ibis avolador de Hawaii, Apteribis glenos.

Agafat de Longrich i Olson (2011): Proceedings of the Royal Society of London, series B.

 

En aquesta espècie, el metacarpal major és massiu, està inflat, molt corbat i  es troba expandit distalment. L’os és buit, però la seva part anterior es troba engruixada i eixamplada. El metacarpal menor és també especial, gruixat. La falange proximal del dit major (l’os que segueix al carpmetacarp) és rabassuda. (vegeu la foto d’aquí dalt).

Els investigadors que ho han estudiat pensen que l’ala de Xenicibis funcionava com una porra o una batolla.

Batolla agrícola. Fotografia: By Schweitzer – Transferred from de.wikipedia.org [1]: 2005-03-06 10:34 . . Schweitzer (selbst fotografiert "gemeinfrei"), Domini públic, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=110701

 

La batolla és un instrument tradicional agrícola emprat per batre cereals. Te un símil armamentístic, la “maça amb cadenes”.

Maces amb cadenes (o “trencaclosques”)

 

Tot i que sembla mal de creure, el cas és que el que presenta Xenicibis és un tipus d’arma única entre els ocells. I havia de ser efectiva, ja que així semblen demostrar-ho diferents ossos trencats dels Xenicibis perdedors. Igual que també s’han trobat ossos trencats dels Pezophaps perdedors de les seves lluites…

 

Referències

Hume, J. P. i Steel, L. 2013. Fight club: a unique weapon in the wing of the solitaire, Pezophaps solitaria (Aves: Columbidae), an extinct flightless bird from Rodrigues, Mascarene Islands. Biological Journal of the Linnean Society, 110: 32–44.

Longrich, N. R. i Olson, S. L. 2011. The bizarre wing of the Jamaican flightless ibis Xenicibis xympithecus: a unique vertebrate adaptation. Proceedings of the Royal Society of London B: Biological Sciences, 278: 2333–2337.

Morrison, M.L., Rodewald, A.D., Voelker, G., Colón, M.R. i Prather, J.F. Ornithology. Foundation, Analysis, and Application. John Hopkins University Press, Baltimore, 1004 pàgs.

Rand, A.L. 1954. On the spurs of bird wings. The Wilson Bulletin, 66: 127-134.