Foto: Sebastià Torrens. Interrogants: Aina Bonner

 

 

Solució al Repte 5

 

La pregunta cinquena ha estat un poc complicada. En primer lloc, perquè hi ha molt poca documentació del transport via aèria dels polls, a diferència del que és el transport de les cries caminant o nedant.

Caminant, ho han diferents espècies. Algunes els transporten sota les ales, unes altres amb el bec (poca estona), i altres a damunt (poca estona). Sota les ales, ho fan molts Charadriiformes. Per exemple, si poseu a la web “jacana carrying chicks” i cliqueu a l’apartat de les “imatges” veureu algunes fotografies espectaculars. També en trobareu de Charadrius, Recurvirostra,….

Actophilornis africanus transportant les seves cries.

Foto: Willem Kruger. Agafat de: https://www.boredpanda.com/african-jacana-bird-chicks/?utm_source=google&utm_medium=organic&utm_campaign=organic

 

Nedant ho fan diferents espècies d’Anseriformes, Podicipediformes, etc.

Photo: https://www.facebook.com/photo/?fbid=433794175519582&set=pb.100066670085627.-2207520000

 

La qüestió plantejada a Repte 5 és sobre quines espècies ho fan volant.

La primera informació que jo tenia apuntava cap a una única espècie, amb una especialització única. Una espècie pertanyent als Gruïformes.

Davant diferents informacions, vaig explorar la xarxa (la “web”), i, en efecte, hi ha més espècies que poden transportar cries volant.

He llegit (https://birdfact.com/articles/can-birds-pick-up-their-babies) que aquest tipus de conducta s’ha dit que la presenten no menys de 16 espècies d’ocells. No obstant, sembla que alguns dels casos d’espècies que s’han esmentats com a “aerotransportadores” de les seves cries han estat “desqualificats” (és a dir, serien observacions no confirmades i posades en dubte). Aquest seria el cas de diferents espècies d’enganyapastors (Caprimulgidae), que sembla que no les aerotransporten.

Els casos que jo he trobat més ben documentats són els set següents (segurament n’hi ha alguns més):

1. En primer lloc, sembla que les cegues (Scolopax sps., Scolopacidae, Charadriiformes) ho poden fer. Les transporten davall seu, com si fossin uns monitors d’ales delta o de parapents (però volant amb el seu vol batut, no planejant), agafant-les entre les potes. Hi ha dues espècies que s’ha documentat repetidament que ho fan: Scolopax rusticola i Scolopax minor. Cap fotografia, però sí dibuixos diversos publicats a revistes reconegudes com a fiables: Scientific American, The Auk, etc., així com publicacions diverses (veure més a baix, a les referències). Sembla realment fiable.

La cega europea, Scolopax rusticola, transportant un poll. Dibuixat per Archibald Thorburn (1860–1935), considerat un dels millors dibuixants d’aus del seu temps. Agafat de Smith (2014), al volum de The Auk commemoratiu del centenari de la American Ornithological Union.

 

2. Segon, sembla també que Actitis macularius, una espècie de xivitona del Nou Món molt similar a Actitis hypoleucus, també ho pot fer. És també un Scolopacidae. He trobat dues citacions, una de 1897 i l’altre de 1901. No he trobat cap il·lustració. Al Diccionary of Birds de Campbell i Lack es recull la conducta a Actitis hypoleucus, però no sé a quina de les dues espècies es refereix (ja que abans es consideraven la mateixa).

 

3. També s’han publicat observacions de transport de cries amb les potes a dues espècies del gènere Centropus (Cuculiformes; una espècie a Papua i l’altre a Àfrica) i s’ha suggerit que també es dona al podarg banyut de les Sunda (Batrachostomus cornutus, Caprimulgiformes). Desconec si són fiables (la darrera no em sembla prou justificada, però, ve’t a saber). No he trobat il·lustracions.

 

4. De totes formes, el que jo volia que trobéssiu és: Heliornis fulica.

Aquest és un gruïforme de la família Heliornithidae (la qual inclou 3 espècies; veure HBW volum 2).

Aquesta espècie és singular. Te l’aspecte d’un capbussó i busseja com a tal. Viu a Meso-Amèrica i nord de Sud-Amèrica. L’any 1970 el mexicà Álvarez del Toro va documentar la conducta i va documentar també que un mascle d’aquesta espècie tenia una bossa a la base de cada una de les ales i podia transportar dos polls. És el més semblant que es coneix entre els ocells al transport de les cries que fan els mamífers marsupials!

El 1833 aquesta conducta ja havia estat documentada per un zoòleg alemany, al Brasil. Adjunt el que va dir (en alemany i en català):

“”Seine beiden Jungen bringt dieser Vogel in der heifsen Zeit aus, sie sind anfänglich nackt, und verbergen sich unter den Flügeln der Aeltern, wo sie sich mit dem Schnabel festhalten. Ich schofs einst im Monat December einen solchen männlichen Vogel, der unter dem Flügel ein eben ausgekommenes, noch völlig nacktes Junges trug. Sind die Jungen schon etwas stäiker, so sieht man sie beide auf dem Rücken der Mutter sitzen und selbst mit ihr untertauchen. Bemerkt dieser Vogel Gefahr und man kommt ihm zu nahe, so fliegt er auch auf, wenn er keine Junge bei sich hat, und fällt gewöhnlich bald im Schatten der dichten Gebüsche des Flufsufers wieder ein; wird er noch mehr eingeengt, so vei birgt er sich .in dem dichten Gesträuche des Ufers, geht auch gewöhnlich schnell auf das Land, um sich bis nach Vorübergang der Gefahr zu verbergen. Tauchen sieht man ihn nur im Nothfalle, besonders wenn er angeschossen ist, alsdann kann er lange unter Wasser bleiben, er erreicht indessen in der Tauchfähißkeit bei weitem nicht die Plotus und Podiceps – Arteu. Ich habe diese Vögel selbst auf den Flüssen im Inneren der Urwälder gefunden. Die Brasilianer kennen sie unter der Benennung Picapara, Margulhão (Taucher), oder Patinha d’agoa.””

 

La traducció al català (més o manco):

“”Aquest ocell te les seves dues cries a la temporada de calor, inicialment estan nues i s’amaguen sota les ales dels pares, on s’aferren amb els seus becs. Una vegada li vaig disparar a un ocell mascle així al desembre que portava a un jove que acabava de dur-se’n i estava completament nu. Si els polls estan més desenvolupats, pots veure’ls a tots dos asseguts a l’esquena de la mare i submergint-se amb ella. Si aquesta au nota perill i t’acostes massa, volarà quan no tingui polls, i en general tornarà aviat a l’ombra dels gruixuts arbustos del seu territori de vol. Si es troba més estreta, s’amaga en els espessos matolls de la costa, generalment es va ràpidament al camp a amagar-se fins que passa el perill. Només es pot veure-ho bussejar en una emergència, especialment si rep un tret, llavors pot romandre sota l’aigua durant molt de temps, però encara no arriba a les espècies de Plotus i Podiceps en la capacitat de busseig. Vaig trobar aquestes aus en els rius enmig dels boscos primigenis. Els brasilers els coneixen amb els noms de Picapara, Margulhão (bussejadors) o Patinha d’agoa.””

 

Il·lustracions del treball del mexicà Álvarez del Toro mostrant el plec de pell de les ales d’Heliornis fulica on transporta les seves cries:

 

 

 

 

 

A diferència de molts d’altres ocells, Heliornis te unes cries que podríem dir híper-altricials (és a dir, cries que estan molt poc desenvolupades quan neixen), ja que només coven els ous 10-11 dies.

Increïble, no?

 

Gràcies a tots els que heu participat!!!!

 

Referències

Álvarez del Toro 1971. On the biology of the American Finfoot in southern Mexico. The Living Bird, 10: 79-88.

Anònim 1879. Natural History Notes: a singular habit of the woodcock. Scientific American, XXXX: 383.

Bartsch,   1901. Another Instance ok the Spotted Sand pipek (Actitis macularia) carrying its Young. The Osprey, 5, 9: 143-144.

Bell, H. L. 1970. Field notes on birds of Amazon Bay, Papua. Emu, 70: 23-26.

Bell, H.L. 1984. Carrying of Young in Flight by Coucals Centropus spp. Australian Birdwatcher, 10, 5: 171.

Campbell, B. i Lack, E. 1985. A dictionary of birds.

Mann, C.F. 1991.  Sunda Frogmouth Batrachostomus cornutus carrying its young. Forktail, 6: 77-78.

McDermid, C.C. 1914. The Woodcock Carrying Its Young. The Auk, 31, 3: 398-399

Merrill, J.C. 1897. Spotted sandpiper removing its young Auk:  52.

Smith, K.G. 2014. 100 Years ago in the American Ornithologists’ Union. The Auk, 31, 3: 447-448.

Wied, M.A. 1833. Beiträge zur Naturgeschichte von Brasilien. Volume 4, 2: 827-828.

Wyllie, I. 1981. The Cuckoo, New York, Universe Press.

 

Vegeu també: https://www.birdforum.net/threads/chick-carrying-woodcocks.85913/

Valora este post
Josep Antoni Alcover

Zoòleg i paleontòleg de vertebrats. Doctor en Biologia per la Universitat de Barcelona. 68 anys, casat amb Francisca Comas; dos fills, Carme i Enric. Investigador Científic del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, adscrit a l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA, centre mixt del CSIC i de la Universitat de les Illes Balears). Fins 2016 (8 anys) i 2020-2021, vice-director de l’IMEDEA (UIB-CSIC). Temes d’interès: Evolució dels vertebrats insulars. Endemismes insulars. Aus fòssils. Extinció d’espècies. Documentació arqueològica d’introduccions d’espècies. Biogeografia insular. Descripcions de espècies noves de vertebrats. Col·leccions científiques. Publicacions científiques en revistes internacionals i nacionals sobre vertebrats insulars, principalment de Balears i illes de la Macaronèsia. Publicacions divulgatives a revistes nacionals. Comissari de l’exposició Les Balears abans dels Humans (2000-2001, Palma, Inca, Maó, Sant Antoni de Portmany; >20.000 visitants). 10 llibres com autor, coautor o editor. Investigador Principal de 17 projectes competitius nacionals i internacionals finançats (dos per National Geographic Society), participant a altres quatre. Co-fundador i soci del Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB). President de la Societat d’Història Natural de les Balears (SHNB), anys 1994 a 1999.

Deixa un comentari / resposta

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *