Fotografia: Josep Antoni Alcover. Interrogants: Aina Bonner

Solució al Repte 21

L’existència d’ocells verinosos va ser descoberta a finals dels vuitanta/ començaments dels 90. L’ornitòleg Manolo Suárez em va enviar un escrit que va publicar fa 17 anys  a la revista del GOB “Es Busqueret”, i que vos transcric perquè està molt bé com a resum de com es va descobrir:

Sabies que existeixen aucells verinosos?

per Manolo Suárez

“”””L’any 1989 un grup d’estudiants graduats a la universitat de Chicago va anar a Nova Guinea per fer un treball sobre una espècie d’au del paradís. Per fer el seguiment d’aquestes aus posaven filats i, com es lògic, capturaven altres espècies a més de les de l’estudi. Una de les feines d’en Jack P. Dumbacher, un dels estudiants, era treure i alliberar les diferents espècies d’aus que no estaven estudiant i, entre elles, a vegades hi havia un aucell de colors taronja i negre, molt vistós i amb una olor molt forta i característica. Quan se’l treia del filat, l’aucell mossegava i rapinyava. Una de les vegades, en Jack se va dur les ferides a la boca i ràpidament va notar que s’entumia i adormia tota la zona. Això li va passar altres vegades i va assimilar el fet amb aquests aucells i amb alguna substància tòxica. Efectivament, va resultar que aquest aucell endèmic de Nova Guinea, el pitohuí emmascarat (Pitohui dichrous) era tòxic i que aquesta substància química se li acumulava principalment a les plomes i la pell.

No va ser fins el 1992 que els científics van identificar correctament el verí que va resultar ser homobatrachotoxina, una substància molt especial ja que abans s’havia vist únicament a granots dels gènere Phyllobates i Dendrobates, els famosos granots verinosos sud-americans dels que els indígenes treuen un verí amb el que impregnen les seves fletxes quan van a caçar. Els pitohuis son molt menys tòxics que els granots però el verí es químicament idèntic i no convé menjar-se’n cap, tot i que els natius de la zona diuen que si se prepara be i amb molta cura se poden menjar.

La següent pregunta era, d’on treuen el verí? Ni els granots ni els pitohuis produeixen el verí per ells mateixos, així que ho han de trobar a l’entorn, però no se sap en cap dels dos casos d’on ho poden treure. Després de molt cercar pareix que en J.P. Dumbacher està a prop de la solució a l’enigma, i aquesta solució son uns petits escarabats del gènere Choresine que viuen a la mateixa regió i dels quals s’alimenten els pitohuis. Aquests escarabats contenen batracotoxina en el seu cos que sembla que tampoc no son capaços de sintetitzar ells mateixos sinó que han adquirit d’una tercera font, encara desconeguda. Se sap que els pitohuis mengen aquests escarabats, però encara no se sap si aquesta es l’única font de la que treuen la toxina.

Pareix que la funció de les toxines podria ser doble, per una banda protegir-se dels possibles depredadors i per altra protegir-se també dels paràsits.

El pitohuí emmascarat va ser el primer aucell verinós identificat, però s’han trobat altres dos pitohuis també tòxics així com un aucell d’un gènere diferent, Ifrita kowaldi, també de Nova Guinea i se sospita que en poden haver més.””””

(https://ibdigital.uib.es/greenstone/sites/localsite/collect/busqueret/index/assoc/EsBusque/ret_2006/n012p020.dir/EsBusqueret_2006n012p020.pdf;jsessionid=B772B215C6F9C9EA8D4294F2BD02F323). Fins aquí el relat de Manolo Suárez.

Les homobatracotoxines són uns alcaloides molt potents, que fins a la seva descoberta als pitouis es pensava que només es trobaven a la pell de granots verinosos de Sud- i Centre-Amèrica del gènere Phyllobates (família Dendrobatidae). Diferents tribus el fan servir a l’Amazonia per enverinar els dards que empren per caçar moneies i altres animals amb sarbatanes. Record haver llegit fa més de trenta anys que es tracta d’un verí amb una mol·lècula molt petita que és capaç de travessar la pell humana pels seus pors, de manera que no és convenient tocar amb les mans els dendrobàtids del gènere Phyllobates!

Gràcies a la capacitat d’observació i al treball de Dumbacher es va obrir un camp de recerques nou, exploratori de les capacitats tòxiques dels ocells.

Actualment es coneixen quatre espècies de pitouis que acumulen verí a les seves pells i plomes. Acumulen una homobatracotoxinina, que és un neurotòxic molt potent. Antigament totes les espècies de pitouís s’incloïen al gènere Pitohui, i es restringien a Nova Guinea i Austràlia, però els estudis genètics varen demostrar que no totes estaven emparentades, i el gènere Pitohui actualment es considera restringit a quatre espècies, dues de les quals poden acumular grans quantitats d’homobatracotoxines a la pell i a les plomes:

Espècies que acumulen gran quantitat d’homobatracotoxinines:

• Pitohui dichrous, el pitouí encaputxat (família Pachycephalidae)
• Pitohui kirhocephalus, el pitouí variable del Nord (família Pachycephalidae)

Pitohui dichrous, el pitouí encaputxat.

(Fotografia: markaharper1. Amb llicència Creative Commons Attibution Share-Alike 2.0) Agafat de https://ca.wikipedia.org/wiki/Pitou%C3%AD_encaputxat

Espècies antigament incloses al gènere Pitohui on se n’han trobat traces o petites quantitats:

• Ornorectes cristatus, el pitouí crestat (família Oreoicidae)
• Melanorectes nigrescens, el pitouí negre (família Pachycephalidae)
  

A les altres dues espècies que encara es mantenen al gènere Pitohui (Pitohui uropygialis i Pitohui cerviniventris) no s’han trobat restes d’homobatracotoxinines. S’ha de dir, també que no totes les poblacions de les quatre espècies esmentades prèviament tenen homobatracotoxines a la pell i a les plomes.

Actualment es coneixen altres espècies d’ocells que acumulen altres batracotoxinines. Així, s’ha detectat la batracoxina-A a individus de dues espècies:

• Ifrita kowaldi, la ifrita de cap blau (família Ifritidae), una espècie endèmica dels boscos humits de Nova Guinea.
• Colluricincla megarhyncha (família Pachycephalidae), de Nova Guinea i Austràlia.

Ifrita kowaldi, la ifrita de cap blau

Ifrita va ser el segon gènere on es va descobrir la presència de  batracotoxines a la pell i les plomes. La descoberta fou publicada pel mateix Dumbacher i diversos col·laboradors l’any 2000. Alguns exemplars estudiats tenien les majors concentracions de batracotoxines que s’han trobat als ocells, mentre que d’altres no en tenien. A Colluricincla hi havia exemplars que en tenien i d’altres que no.

Tots aquests ocells formen part d’una radiació d’aus Passeriformes que estan emparentats amb els oriols i amb els corbs.

Totes aquestes espècies obtenen les batracotoxines de la seva alimentació (per exemple, dels escarabats del gènere Choresine, família Melyridae). Es diu que “segresten” les batracotoxines d’aquests escarabats per emprar-les per la seva pròpia defensa, bé davant els paràsits o bé davant els depredadors.

Els darrers vint anys les recerques sobre toxines iniciades per Dumbacher han produït altres fruits.

Així, sabem ara que una altra espècie que acumula toxines al seu organisme és l’oca africana Plectropterus gambensis, l’oca d’esperons. Aquesta oca menja insectes de la família Meloidae. Acumulen una substància tòxica denominada cantharidina. Si un humà ingereix 10 mg de cantharidina, ja està fet d’ell!

Plectropterus gambensis, l’oca d’esperons

També s’han trobat ocells que acumulen altres alcaloides, provinents de la seva alimentació vegetariana, a les seves plomes, els quals els donen un mal gust:

• Cardellina rubra (=Ergaticus ruber), la reineta de Mèxic (família Parulidae).
• Conuropsis carolinensis, la cotorra de Carolina (família Psittacidae).
• Bonassa umbellus, el grèvol crestat de Nord-Amèrica. La toxina que te, anomenada graianotoxina, l’adquereix en consumir el llorer muntanyenc Kalmia latifolia.
• Phaps elegans, el colom bronzat elegant, d’Austràlia, amb toxines derivades de monofluoracetat que obtenen a diferents plantes.

Una altra espècie que pot arribar a ser tòxica (no totes ho són) és la nostra guàtlera, Coturnix coturnix (família Phasianidae). Es coneix una malaltia denominada coturnisme, ja coneguda en temps dels romans, produïda pel consum de guàtleres que han menjat algun vegetal tòxic que encara ara no se sap molt bé quin és (podria ser la fonollassa o cicuta, Conium maculatum).

Adjunt una taula

Agafat de Yeng et al (2022): Journal of Medical Toxicology. https://doi.org/10.1007/s13181-022-00891-6

Ja veis: els petits ocells, que ens semblen tan “angelicals”, poden amagar secrets que poden arribar a ser  mortals….

Referències

Dumbacher, J.P., Beehler, B.M., Spande, T.F., Garraffo, H.M. i Daly, J.W. 1992. Homobatrachotoxin in the Genus Pitohui: Chemical Defense in Birds? Science, 258 (5083): 799–801.

Dumbacher, J.P., Spande, T.F. i Daly, J.W. 2000. Batrachotoxin alkaloids from passerine birds: A second toxic bird genus (Ifrita kowaldi) from New Guinea. Proceedings of the National Academy of Sciences, 97: 12970–12975.

Dumbacher, J.P., Wako, A., Derrickson, S.R., Samuelson, A., Spande, T.F. i Daly, J.W. 2004. Melyrid beetles (Choresine): A putative source for the batrachotoxin alkaloids found in poison-dart frogs and toxic passerine birds. Proceedings of the National Academy of Sciences, 101, 45: 15857–15860.

Ligabue-Braun,  R. i Carlini , C.R. 2015. Poisonous birds: A timely review. Toxicon. 99: 102–108.

Yeung, K.A., Chai, P.R., Russell, B.L. i Eriksson, T.B. 2022. Avian Toxins and Poisoning Mechanisms. Journal of Medical Toxicology. https://doi.org/10.1007/s13181-022-00891-6