Fotografia: Jordi Muntaner. Interrogants: Aina Bonner
Solució al Repte 23 (+ Avís)
Els ornitòlegs que estudien les comunicacions acústiques dels ocells parlen de les senyals acústiques que els ocells emeten. Dintre d’aquestes senyals diferencien entre les “vocalitzacions” (cants -més complexes i de més durada- i crides -més senzilles i de durada més curta-), que es produeixen amb l’aparell vocal, i els “sons mecànics” (produïts per altres parts del cos -com amb les ales-).
Els cants són senyals vocals que tendeixen a ser llargues i complexes. Les crides són senyals vocals relativament curtes i senzilles. Unes crides poden ser senyals d’alarma, altres, de fugida.
Físicament els sons produïts són un resultat de les ones de pressió que surten d’un centre d’emissió. En el cas dels cants i crides dels ocells, a través del seu bec. Quan les ones de pressió emeses (ones sonores) viatgen per l’aire, les molècules de l’aire s’acaramullen i s’escampen contínua i repetidament, seguint un cicle. El nombre de vegades que les molècules s’acaramullen i s’escampen en una unitat de temps (un segon), és la freqüència del so (els tons greus i els aguts), mentre que l’alçada de l’ona sonora és el que determina la potència del so (sons forts i fluixos). La freqüència es mesura en herzis, i la potència en decibels. A mesura que les ones sonores es propaguen a l’espai la seva energia disminueix, i el so s’esmorteeix.
Font: Urone, P.P. & Hinrichs, R. 2023. Physics. High School. ISBN-13: 978-1-951693-21-3. https://openstax.org/books/physics/pages/14-2-sound-intensity-and-sound-level
Als ocells, el principal òrgan productor de sons és la siringe, una estructura complexa que se situa a la unió entre els bronquis i la tràquea, molt més endins que la laringe. És una estructura exclusiva i característica dels ocells. Tots els ocells tenen una siringe, tot i que a alguns és molt simple. Cap altra espècie de vertebrat vivent té siringe (tot i que, segurament, alguns dels dinosaures dels que deriven els ocells en tenien).
Els mamífers, en canvi, tenim una estructura que per a nosaltres té una funció similar, però que és més simple, està situada a la part superior de la tràquea i no es pot considerar homòloga a la siringe dels ocells. Els ocells també tenen laringe a la part superior de la tràquea, però als ocells no és l’òrgan productor dels sons.
D’acord amb un estudi publicat el 2019 pels ornitòlegs Jeffrey Podos (Universitat de Massachussets) i Mario Cohn-Haft (Instituto Nacional de Pesquisas da Amazonia), el cant més potent realitzat per un ocell és el del campaner blanc, Procnias alba, un Passeriforme sud-americà que produeix un cant que supera el bramul d’un elefant: té una intensitat màxima de 125 decibels (dB), mesurat a 1m de distància, mentre que el bramul de l’elefant “només” arriba als 120 dB, mesurat igualment.
Fotografia: Hector Bottai from São Paulo, Brasil. https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=94594449
Podeu sentir el seu cant a:
https://www.google.com/search?q=sing+Procnias+albus+Podos&client=firefox-b-e&sca_esv=568754602&bi
Fins 2019 el rècord l’ostentava la cotinga cridanera, Lipaugus vociferans, un altre ocell sud-americà típic dels boscos i sabanes tropicals.
Tots dos són Passeriformes, un ordre d’ocells que tenen ben desenvolupada la siringe. He llegit que la siringe del campaner blanc és molt major del que s’esperaria per la seva mida corporal, i es pensa que això està relacionat amb la potència del seu cant.
A algunes pàgines web he llegit que el kakapo de Nova Zelanda, Strigops habroptilus, pot emetre sons de fins 132 dB. No he estat capaç de trobar la base científica d’aquesta afirmació. Donat que no conec la fiabilitat d’aquesta dada ni tampoc com es va obtenir, resulta molt mala de comparar amb les dades oferides per Podos i Cohn-Haft, de manera que sembla recomanable posar-la en quarantena.
Un cant fort es pot sentir més enfora o més a prop en funció del receptor (no tots els vertebrats tenim la mateixa capacitat de recepció de sons) i en funció de l’ambient i de les condicions climàtiques. Els sons es transmeten més enfora a ambients oberts (per exemple a una estepa o una sabana) que a un ambient més tancat (per exemple un bosc tropical, on molts d’obstacles i de renous atenuen els sons emesos). Probablement, els cants d’aquestes dues espècies d’ambients tropicals no se senten tan lluny com es poden sentir els cants d’altres espècies que viuen a zones obertes.
Pel que fa les aus que fan uns sons que arriben més lluny, crec que són aus que fan servir estructures peculiars de ressonància. Entre aquestes espècies es troben:
L’esmentat kapapo, Strigops habroptilus, un lloro gegantí (arriba a pesar 3,5 kg) i nocturn de Nova Zelanda, en perill greu d’extinció. En condicions climàtiques adequades el so que emeten es pot sentir fins a uns 6 km.
Els bitons (Botaurus sps). El seu so arriba a sentir-se fins a 4 – 5 km, segons les condicions climàtiques.
Les grues (Grus sps). El seu so s’arriba a sentir fins 4 – 5 km, segons les condicions climàtiques.
Agraïment
Vull expressar el meu agraïment al Dr Tobias Riede (Midwestern University, Glendale, Arizona), que m’ha aclarit alguns conceptes.
Referències
Jakobsen, L., Christensen-Dalsgaard, J., Juhl, P.M. i Elemans, C.P.H. 2021. How loud can you go? physical and physiological constraints to producing high sound pressures in animal vocalizations. Frontiers in Ecology and Evolution, 9: 657254. doi: 10.3389/fevo.2021.657254.
Nemeth, E. 2004. Measuring the sound pressure level of the song of the Screaming Piha, Lipaugus vociferans: One of the loudest birds in the world? Bioacoustics, 14: 225–228.
Podos, J. i Cohn-Haft, M. 2019. Extremely loud mating songs at close range in white bellbirds. Current Biology, 29: R1068–R1069.
Riede, T., Eliason, C.M., Miller, E.H., Goller, F. i Clarke, J. 2016. Coos, booms, and hoots: The evolution of closed-mouth vocal behavior in birds. Evolution, 70, 8: 1734-1746.
Avís – Atenció
Per anar-me’n de viatge de vacances, el proper Repte es presentarà a finals d’Octubre.