Fotografia: Pere Garcias. Interrogants: Aina Bonner
Solució al Repte 32
El Repte 32 contenia tres qüestions a resoldre.
La solució a la primera qüestió d’aquest repte, sobre la mida dels nius més grans i les espècies que els fan, la tenim al regne biogeogràfic d’Australasia, on viuen els talègols, membres d’una família particular, els Megapodidae (en vàrem parlar al Repte 6). Les espècies vivents de megapòdids són de mida relativament petita (grosso modo podem dir que són Galliformes de la mida d’una gallina). Com a “nius” fan uns túmuls piramidals que arriben a ser molt grossos. D’acord amb la bibliografia que he llegit, els túmuls més grossos fets pel talègol ocel·lat, Leipoa ocellata, arribarien a fer uns 4,5 m de diàmetre i 1,5 metres d’altura. S’han fet estimes que per a la construcció dels túmuls més grossos que es coneixen el talègol ocel·lat pot haver arribat a moure prop de 20 tones de sediment. La construcció d’un túmul la fa un únic mascle, que fa menys de 3 kilograms. Per descomptat, fer un túmul-niu d’aquestes dimensions requereix una dedicació quasi completa durant molts de mesos!
Per una altra, banda, hi ha altres ocells que fan nius espectaculars a base de estructures vegetals (branques, gramínies, etc…).
A nivell individual, tenim constructors de grans estructures nidificants construïdes a partir de branques seques d’arbres entre els grans rapinyaires (espècies dels gèneres Aquila i Haliaeetus). S’han descrit nius d’àguila reial, Aquila chrysaetos, com a una estructura de branques de 7 metres d’altura màxima, i d’àguila marina nord-americana o àguila calba, Haliaeetus leucocephalus, de més de 6 metres d’altura. S’estima que l’estructura total d’aquests nius pesa, com a mínim, dues tones (com a mínim). S’ha de dir que, a diferència del que passa amb els talègols, no tot el niu està fet per un o una parella d’àguiles. Aquests nius creixen cada any que s’ocupen amb la incorporació de branques noves. De fet, poden ser començats per una parella i continuar amb altres parelles. El niu de l’àguila reial esmentat abans, d’acord amb Ellis i col·laboradors (2009), va ser emprat per darrera vegada el 2004. Es varen datar les branques de més a sota del niu amb carboni 14. El resultat va apuntar a que la part més baixa del niu s’havia començat a emprar fa més de 500 anys. Generacions d’àguiles han d’haver-ho emprat i l’han hagut de fer créixer.
Niu d’àguila reial a Montana, 30 d’agost de 2002. El 2004, l’alçada màxima del niu de l’esquerra era de 7 m. Fotografia: David Ellis. Agafat d’Ellis i Craig (2009).
Adjunt, traduït, un fragment del que diu la pàgina web “Birds of the World” relativa als nius d’aquestes àguiles:
“En el seu primer any d’ús, un niu d’àguila reial, Aquila chrysaetos té aproximadament un metre de diàmetre i menys d’un metre de profunditat. Després de molts anys de reutilització, cadascun dels quals implica l’addició de material de niu, un niu pot ser molt gran. A la literatura s’informa d’una àmplia gamma de mides de nius: ….. Es va estimar que un niu d’arbre a Escòssia feia 5,2 m d’alçada i un niu al nord de la Colúmbia Britànica, ~ 6,1 m d’alçada. ….. Un niu a prop de Rock Springs, Wyoming, feia 6,0 m d’alçada, i un niu a Sun River, Montana, feia 7,0 m d’alçada i 2,6 m d’ample. Els nius a Arizona (n = 12) mesuraven 1,8 m de llarg (entre 1,2 i 2,6 m), 1,2 m d’amplada (entre 0,8 i 2,0 m) i 0,7 m d’alçada (entre 0,1 i 2,0 m); …. els pals utilitzats per construir-los feien una mitjana de 58 cm de llarg (entre 8 i 178 cm), 1 cm de diàmetre (entre 0,4 i 5 cm) i 64 g de massa (entre 5 i 820 g). Dos nius al sud-est de Mongòlia contenien pals de fins a 276 cm de llarg i 6,8 cm de diàmetre”
“El niu de l’àguila marina nordamericana, Haliaeetus leucocephalus, es troba entre els nius més grans de tots els ocells. Un famós lloc de niu a Vermillion, Ohio, utilitzat durant 34 anys, tenia forma de copa de vi i mesurava 2,7 m de diàmetre i 3,6 m d’alçada; es calculava que pesava prop de 2 tones mètriques. El niu més gran registrat, però, va ser a St. Petersburg, Florida; feia 2,9 m de diàmetre i 6,1 m d’alçada…”
Per una altra banda, els nius més grans fets amb gramínies (materials més efímers que les branques) estan fets per un parent del nostre gorrió (família Passeridae). Es tracta del teixidor social, Philetairus socius, un ocell que viu a regions semi-desèrtiques d’Àfrica del sud i que fa uns nius comunitaris que, com a conjunt, poden arribar a pesar més de 900 kg, una xifra que no està gens malament si tenim en compte que el teixidor social només fa entre 24 i 32 grams. Dintre d’una estructura única (que ve a ser com a un sòtil sota el qual es poden trobar fins un centenar de cambres unifamiliars) creada pels teixidors a base de gramínies poden arribar a viure més d’un centenar de famílies de teixidors, els membres de les quals han col·laborat en la construcció de la macroestructura que els hosteja i col·laboren (un poc) en la cria dels petits dels veïnats.
Pel que fa a la segona qüestió que plantejava aquest Repte (nius fets amb roques relativament grosses), a l’illa de Boa Vista (a l’arxipèlag macaronèsic de Cap Verd) Felipe Siverio i els seus col·laboradors han trobat alguns nius d’àguila peixatera, Pandion haliaetus, fets totalment o parcialment amb rizòlits/rizocrecions (estructures relacionades amb el reompliment cimentat dels forats que deixen les arrels de plantes a zones dunars fossilitzades). Algunes de les rizocrecions emprades per a la construcció d’aquests nius feien més de 400 g i eren com a branques d’arena consolidada.
La tercera qüestió plantejada tractava de nius d’ocells fets amb ossos. Els ossos de mamífers de talla gran o mitjana poden ser un bon recurs per a la construcció de nius a les zones on no abunden els arbres i no es troben branques seques mortes disponibles per a ser emprades pels ocells.
Així, els ossos de mamífers de talla gran són un component habitual, en petites quantitats als nius de l’àguila d’estepa, Aquila nipalensis. Ellis et al. (2009) documenten un niu d’aquesta espècie amb una gran quantitat d’ossos de mamífers grans.
Se sap, també, que el segle passat els ossos de bisons nord-americans (especialment les costelles) eren un component habitual dels nius de l’aligot rovellat, Buteo regalis, una espècie d’aligot de Nord-Amèrica.
De qualsevol forma, els ossos de mamífers també es poden convertir en un element constructiu per fer nius a zones boscoses. Així, per exemple, se sap que ossos de mamífers de mida mitjana/gran són emprats per alguns corbs, Corvus corax per fer els seus nius.
Les banyes de diferents espècies de mamífers també són emprades com a elements per a la construcció de nius per àguiles reials: hi ha registres de banyes de cérvols, Cervus elaphus, i de caribús, Rangifer tarandus, a nius d’àguiles, en ocasions constituint una part considerable del niu. George B. Schaller ha publicat observacions d’un niu de l’aligot de Mongolia, Buteo hemilasius, on s’havien emprat com a materials de construcció banyes i ossos llargs de txiru, Pantholops hodgsonii. Aquesta espècie és un parent dels caprins que en lloc d’estar adaptar a viure a les muntanyes abruptes està adaptat a viure a les estepes planes situades a uns 5000 m d’altitud. A les estepes mongoles els ossos i banyes del txiru són un recurs d’utilitat per als aligots per fer els seus nius.
Referències
Broley, C.L. 1947. Migration and Nesting of Florida Bald Eagles. The Wilson Bulletin, 59: 3-20
Buehler, D. A. 2022. Bald Eagle (Haliaeetus leucocephalus), version 2.0. In “Birds of the World”, Rodewald, P.G. i Mlodinow, S.G (Editors). Cornell Lab of Ornithology, Ithaca, NY, USA. https://doi.org/10.2173/bow.baleag.02
Ellis, D.H. 1986. Extremely tall eagle nests. National Geographic Research and Exploration, 2:517–519.
Ellis, D.H. i Craig, T. 2009. Inusual raptor nests around the world. The Journal of Raptor Research, 43: 175-198.
Ellis, D.H. and Bunn, R.L. 1998. Caribou antlers as nest materials for Golden Eagles in northwestern Alaska. The Journal of Raptor Research, 32: 268.
Katzner, T. E., M. N. Kochert, K. Steenhof, C. L. McIntyre, E. H. Craig, and T. A. Miller (2020). Golden Eagle (Aquila chrysaetos), version 2.0. In Birds of the World (P. G. Rodewald and B. K. Keeney, Editors). Cornell Lab of Ornithology, Ithaca, NY, USA. https://doi.org/10.2173/bow.goleag.02
Leslie, D. M. i Schaller, G. B. 2008. Pantholops hodgsonii (Artiodactyla: Bovidae) Mammalian Species, 817: 1-13. https://doi.org/10.1644/817.1
Siverio, F., López, P. i Trujillo, D., 2010. Osprey (Pandion haliaetus) use of rhizoliths in nest building. The Journal of Raptor Research, 44: 159–161. https://doi.org/10.3356/JRR-09-58.1
Schmidt, L. 2018. A biological origin for gravel mounds in inland Australia, Australian Journal of Earth Sciences, 65:5, 607-617, DOI: 10.1080/08120099.2018.1460865
Seymur, R.S. i Ackerman, R.A. 1980. Adaptations to underground nesting in birds and reptiles. American Zoologist, 20: 437-447.