Fotografia: Pere Garcias. Interrogants: Aina Bonner

Solució al Repte 35

Els Mol·luscs (Phylum Mollusca) són, juntament amb els artròpodes (veure la Solució al Repte 14), l´únic altre Fílum animal que conté espècies que poden arribar a depredar sobre els ocells. Entre les més de 90.000 espècies descrites de mol·luscs, n’hi ha molt poques que eventualment puguin depredar sobre els ocells, i totes pertanyen a la Classe dels cefalòpodes (Cephalopoda), la Classe on se situen els calamars, calamarins, sípies,… i pops.

És entre aquests darrers, els pops, on trobam més casos de depredació d’aus. El màxim de captures que es coneixen estan atribuïdes a una única espècie, el pop gegant del Pacífic septentrional, Enteroctopus dofleini. És una espècie que pot arribar als 50 kg de pes i a fer més de 4,5m de llargària total (des de l’àpex del cap a la punta dels tentacles). Es considera que és una de les espècies més intel·ligents de pop que hi ha (s’estima que té més de 300 milions de neurones i ha estat molt estudiada als aquaris).

Pop gegant del Pacífic septentrional, Enteroctopus dofleini. Agafat de: Wikimedia Commons, the free media repository.

Aquesta espècie pot capturar aus marines de talla mitjana i grossa. Un treball de 2014 esmentava que se li havia vist capturar un gavià glauc, Larus glaucescens, i un somorgollaire colombí, Cepphus columba. Aquestes captures són realitzades pels pops sobre ocells que es trobaven nedant. També s’han trobat, entre les restes de la seva alimentació, les restes d’un corbmarí orellut, Phalacrocorax auritus, i d’un capbusó nord-americà comú, Aechmopterus occidentalis. Donat que els pops no s’alimenten de carronya, s’ha de suposar que les restes d’aquestes aus també provenien de les seves captures. Al mateix treball es descriu una “lluita” entre un pop gegant del Pacífic septentrional i una àguila calba nord-americana, Haliaeetus leucocephalus. Aquesta darrera observació va acabar amb la separació dels dos depredadors (sense cap intervenció humana). Una nova “lluita” entre aquestes dues espècies va ser filmada a una granja de peixos de l’illa de Vancouver el 2019 (pos el link del vídeo més a baix): tot va començar quan una àguila marina va intentar pescar un pop gegant.

Enteroctopus dofleini menjant un gavià glauc, Larus glaucenses. Fotografia: Ginger Morneau. Agafat de Anderson i Shimek (2014): Amer.Malac.Bull. 32, 220-222.

 

El consum esporàdic d’ocells no es restringeix a aquesta espècie. S’ha publicat un cas de depredació d’un nodí gros, Anous stolidus per una espècie d’Octopus a les costes del Brasil.

Més recentment, a l’interior d’un exemplar del calamar Todarodes filippovae pescat a la costa de Tasmania (Oceà Meridional) s’han trobat restes de plomes d’una espècie d’au marina no identificada, de mida relativament petita (les plomes trobades podrien ser bé de l’au de les tempestes carablanca, Pelagodroma marina  o bé d’un petrell prió de bec curt, Pachyptila turtur) . En aquest cas, es creu que l’ocell consumit degué ser capturat quan estava submergit nedant per agafar peixos o crustacis.

A aquestes publicacions s’han d’afegir diferents vídeos publicats a la web, on es mostren cefalòpodes capturant ocells marins. Aquí en teniu dos (cada vegada se’n publiquen més):

https://www.theguardian.com/world/2019/dec/12/eagle-octopus-canadians-rescue-bird-battle-giant-mollusc

https://www.earthtouchnews.com/natural-world/predator-vs-prey/octopus-takes-out-a-gull-cephalopod-takeover-moves-to-the-skies/

Si tenim en compte com és de difícil aconseguir evidències del moment en que un cefalòpode captura un ocell, hem de creure que la conducta depredatòria de cefalòpodes sobre ocells ha d’estar més estesa del que està documentat fins ara.

Referències

Anserson, R.C. i Shimek, R.L. 2014. Octopus have a fowl diet. American Malacological Bulletin 32: 220-222. https://doi.org/10.4003/006.032.0213

Braid, H. E., J. Deeds, S. L. DeGrasse, J. J. Wilson, J. Osborne, and R. H. Hanner. 2012. Preying on commercial fisheries and accumulating paralytic shellfish toxins: a dietary analysis of invasive Dosidicus gigas (Cephalopoda Ommastrephidae) stranded in Pacific Canada. Marine Biology, 159: 25–31. https://link.springer.com/article/10.1007/s00227-011-1786-4

Jackson, G. D., Pethybridge, H. R. i Virtue, P. 2021.  Evidence for feeding on seabirds by the Southern Ocean ommastrephid squid Todarodes filippovae. American Malacological Bulletin, 38: 98–101. https://bioone.org/journals/american-malacological-bulletin/volume-38/issue-2/006.038.0205/Evidence-for-Feeding-on-Seabirds-by-the-Southern-Ocean-Ommastrephid/10.4003/006.038.0205.short

Sazima, I. i Bastos de Almeida, L. 2008. The bird kraken: octopus preys on a sea bird at an oceanic island in the tropical West Atlantic. Marine Biodiversity Records, 1. doi:10.1017/S1755267206005458

Villanueva, R., Perricone, V. i Fiorito, G. 2017. Cephalopods as predators: a short journey among behavioral flexibilities, adaptions, and feeding habits. Frontiers in Physiology, 8, 598: 1-12. https://doi.org/10.3389/fphys.2017.00598

 

5/5 - (1 vote)

Josep Antoni Alcover

Zoòleg i paleontòleg de vertebrats. Doctor en Biologia per la Universitat de Barcelona. 68 anys, casat amb Francisca Comas; dos fills, Carme i Enric. Investigador Científic del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, adscrit a l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA, centre mixt del CSIC i de la Universitat de les Illes Balears). Fins 2016 (8 anys) i 2020-2021, vice-director de l’IMEDEA (UIB-CSIC). Temes d’interès: Evolució dels vertebrats insulars. Endemismes insulars. Aus fòssils. Extinció d’espècies. Documentació arqueològica d’introduccions d’espècies. Biogeografia insular. Descripcions de espècies noves de vertebrats. Col·leccions científiques. Publicacions científiques en revistes internacionals i nacionals sobre vertebrats insulars, principalment de Balears i illes de la Macaronèsia. Publicacions divulgatives a revistes nacionals. Comissari de l’exposició Les Balears abans dels Humans (2000-2001, Palma, Inca, Maó, Sant Antoni de Portmany; >20.000 visitants). 10 llibres com autor, coautor o editor. Investigador Principal de 17 projectes competitius nacionals i internacionals finançats (dos per National Geographic Society), participant a altres quatre. Co-fundador i soci del Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB). President de la Societat d’Història Natural de les Balears (SHNB), anys 1994 a 1999.

Deixa un comentari / resposta

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *