Fotografia: Pere Garcias. Interrogants: Aina Bonner

Solució al Repte 36

Com es plantejava, al Món actual els superdepredadors dels ecosistemes continentals solen ser mamífers de l’Ordre dels Carnivora. Dintre dels carnívors, els llops, Canis lupus, i els onsos bruns, Ursus arctos, són els mamífers superdepredadors més destacables a les zones fredes i temperades d’Euràsia (regió Paleàrtica), i a Amèrica del Nord (regió Neàrtica) on també trobam els pumes, Panthera concolor. A l’Àfrica subsahariana (regió Afro-etiòpica), com a mamífers superdepredadors destaquen els lleons, Panthera leo; a Amèrica del Sud (regió Neotròpica), els pumes, Panthera concolor, i els jaguars, Panthera onca; a la regió indo-tropical, els tigres, Panthera tigris; i a Austràlia actualment és el dingo, un Canis familiaris arribat a Austràlia fa 3.000-4.000 anys i assilvestrat. Abans que el dingo adquirís la posició de superdepredador es trobaven l’anomenat lleó marsupial, Thylacoleo ferox, extingit fa uns 40.000 anys i el llop marsupial, Thylacinus cynocephalus, extingit els anys trenta del passat segle).

El Repte consistia en esbrinar quines espècies d’aus poden depredar sobre aquestes espècies de mamífers.

Hem de tenir en compte que un dels grans avantatges de ser un superdepredador (i els humans ho sabem, perquè amb l’ajuda de la tecnologia hem adquirit un paper de superdepredadors arreu del Món) és que el superdepredador es troba bastant lliure de ser depredat per altres espècies.

I, en efecte, la gran mida dels mamífers superdepredadors esmentats i la seva gran força, els exclou de ser depredats habitualment per les aus. Però hi ha una fase de la vida dels mamífers superdepredadors en que no tenen l’avantatge ni de la gran talla ni de la gran força que arriben a tenir: la infància. En aquesta fase els superdepredadors esmentats són vulnerables davant algunes espècies d’aus depredadores: les grans àguiles.

Les mares dels mamífers superdepredadors ho saben, i tenen una cura extraordinària de les seves cries, sobretot a la fase inicial de la seva vida, quan són molt petitones. No obstant això, de vegades les àguiles intenten capturar aquestes cries, i de vegades triomfen en els seus intents. Vegem-ne alguns exemples:

L’àguila reial, Aquila chrysaetos.

Els mascles arriben a fer més de 4 kg de pes, i les femelles en fan més de 6. Les àguiles reials conviuen amb alguns dels mamífers superdepredadors esmentats. De fet, la seva àmplia distribució se solapa en gran part amb la àmplia distribució (original) dels llops, i amb la no tan àmplia distribució dels onsos bruns, i amb part de la distribució dels pumes.

Els llops són una presa molt dificultosa per a les àguiles reials. Una publicació recent (2024) liderada per Alberto Fernández Gil recull les dades més sòlides disponibles sobre la depredació sobre llobatons: una dada a Letònia (publicada en letó l’any 2000), consistent en la troballa d’una pota d’un llobató de 2 mesos a un niu; i quatre observacions a la Península Ibèrica. Una, la troballa de restes d’un llobató a un posador (on l’àguila plomava les preses); la segona, observació de tres intents (fracassats) de caça d’un llobató a Valladolid; la tercera, dos intents de caça (també fracassats) a Cantàbria; la quarta, l’observació d’un seguiment de prop d’un àguila reial a un petit grup de llops amb cries (que no va incloure un atac). Aparentment, això és tot. Sembla que es pot deduir que les àguiles intenten agafar els llobatons més petits si els troben desemparats, i sembla que de vegades ho arriben a aconseguir. Se sap, també, que a Mongòlia les àguiles de falconeria ensinistrades poden arribar a capturar un llop adult, però ho fan ajudades pels humans.

Pel que fa als onsos, Sørensen i col·laboradors relaten la captura d’una cria d’onso a Noruega el 2004. Una onsa, mare de tres ossets (dos més grans i forts i un més petit, d’uns 3kg, que estava més endarrerit seguint la mare), va perdre la seva darrera cria per l’atac d’una àguila, que la se va portar volant sense que la mare hi pogués fer res. Al seu treball recullen altres incidents que suggereixen que les àguiles depreden o/i carronyen cries d’onsos als Alps, a Eslovàquia, a Polònia i a Amèrica del Nord. Com en el cas dels llops, sembla que les àguiles intenten depredar cries d’onsos, quan aquestes són molt petites, i esporàdicament ho aconsegueixen.

L’àguila marcial africana, Polemaetus bellicosus

Les femelles d’aquesta àguila arriben a pesar més de 6 kg. Es considera que és una depredadora potencial de cries de lleons, i una depredadora esporàdica real (comprovada) de cries de lleopards i de guepards.

Respecte a la depredació sobre lleonets, no he trobat cap publicació que la confirmi. No obstant això, he trobat un vídeo que registra un aparent intent de captura d’un lleonet per una d’aquestes àguiles. Aquí teniu el “link”. El presumible intent de caça (fracassat) se situa cap als  2 minuts 40 segons.

L’àguila audaç australiana, Aquila audax

És l’àguila de major mida d’Austràlia. Les femelles arriben a fer més de 5 kg. És un depredador potencial dels dingos. He trobat una foto que mostra dues àguiles consumint un dingo mort recentment. No se sap si fou caçat per les àguiles o que ho estaven carronyant.

Això és tot el que he estat capaç de trobar. Cap evidència de depredació de cries de pumes, ni de jaguars, ni de tigres (fèlids més mals de veure que els lleons). Potser els seus petits també de vegades poden ser víctimes de les grans àguiles, però no hi ha evidències. Són espècies que tenen menys cries que les lleones i les estratègies per cuidar-les són molt eficaces.

Referències

Balme, G.A., Batchelor, A., de Woronin Britz, N., Seymour, G., Grover, M., Hes, L., MacDonald, D.W. i Hunter, T.B. 2016. Reproductive success of female leopards Panthera pardus: the importance of top-down processes. Mammal Review, 43: 221-237. https://www.researchgate.net/publication/264417760_Reproductive_success_of_female_leopards_Panthera_pardus_The_importance_of_top-down_processes. [inclou el lleopard com a presa de l’àguila marcial]

Bergmanis, U. 2000. Klinšu ērgļa Aquila chrysaetos atgriešanās Teiču purvā. Putni Dabā, 10: 6–11. [inclou restes de llop a un posader d’àguila reial]

Both, S. i Paine, C.M.T. 2020. Predators intersect: dingoes, wedgies, and humans. Frontiers in Ecology and the Environment, 18: 82. https://esajournals.onlinelibrary.wiley.com/doi/full/10.1002/fee. [inclou fotografia de dingo mort, fresc, menjat per dues àguiles]

Ellis, D.H. i Gombobaatar, S. 2020. Ecology of the golden eagle in Mongolia, part 2: prey. Journal of Raptor Research, 54: 30–37.

Ellis, D.H., Tsengeng, P., Whithlock, P. i Ellis, M.H. 1999. Predators as prey at a Golden Eagle Aquila chrysaetos eyrie in Mongolia. Ibis, 141: 139-150. https://onlinelibrary.wiley.com/doi/abs/10.1111/j.1474-919X.2000.tb07694.x

Fernández-Gil, A., Carral, J.M., Barrientos, L.M., García, L., Benito, L. i de Gabriel Hernando, M. 2024. Observations of golden eagles attacking and consuming wolf pups. European Journal of Wildlife Research, 70: 45. https://doi.org/10.1007/s10344-024-01798-z.

Lourenço, R., Penteriani, V., Rabaça, J.E. i Korpimäki, E. 2014. Lethal interactions among vertebrate top predators: a review of concepts, assumptions and terminology: lethal interactions among vertebrate top predators. Biological Reviews, 89: 270–283

Sergio, F., Schmitz, O.J., Krebs, C.J., Holt, R.D., Heithaus, M.R., Wirsing, A.J., Ripple, W.J., Ritchie, E., Ainley, D., Oro, D., Jhala, Y., Hiraldo, F., Korpimäki, E. 2014. Towards a cohesive, holistic view of top predation: a definition, synthesis and perspective. Oikos, 123: 1234–1243.

Sørensen, O.J., Totsås, M., Solstad, T. i Rigg, R. 2008. Predation by a golden eagle on a brown bear cub. Ursus, 19:190–193.