Fotografia: IMEDEA. Interrogants: Aina Bonner
Solució al Repte 24
La veritat és que no és fàcil saber quantes espècies d’ocells s’han extingit, ja que encara falten moltes dades del que va passar fa uns pocs milers d’anys a moltes bandes del món. Sabem que les extincions d’aus que varen tenir lloc abans de l’any 1500 de la nostra era es varen localitzar essencialment a les illes.
Les illes són fàbriques d’espècies. Tot i que els mecanismes d’especiació a les illes només es coneixen en part, el resultat és espectacular: als arxipèlags oceànics, a partir d’una única espècie colonitzadora se’n poden originar moltes. A les illes aïllades, els colonitzadors inicials evolucionen originant espècies noves. A moltes illes l’evolució insular ha comportat la pèrdua de la capacitat de volar. Aquesta pèrdua es relaciona habitualment amb la inexistència de mamífers depredadors. Al mateix temps, aquesta avoladuria tan típica de les espècies insulars es converteix en la seva condemna a mort quan hi arriben els humans amb les seves faunes acompanyants.
L’exploració paleornitològica de les illes es pot dir que es troba en panyals. És normal: l’exploració paleornitològica és molt feixuga i molt sovint poc rendible: has de tenir la sort de trobar jaciments singulars. A les Hawaii, per exemple, un jaciment clau ha estat Maha‘ulepu, de Oahu. A les Açores, un jaciment clau és la Furna do Calcinhas, a Graciosa. Hi ha jaciments d’aquest estil a diferents illes del món (a les Antilles, a les illes de la Polinèsia, etc…). També n’hi ha a Madagascar, a Nova Zelanda, a Nova Caledònia, a Galápagos, etc.. Per contra, la majoria de les illes del món estan inexplorades paleornitològicament.
Això fa que no es pugui saber quantes espècies s’han extingit a les illes els pocs darrers milers d’anys. L’única cosa possible és fer-ne estimes.
Rere l’anàlisi de les faunes de les poques dotzenes d’illes polinèsies que s’han explorat paleornitològicament (David Steadman, Trevor Worthy, Storrs Olson,…), extrapolant els patrons emergents d’extincions al conjunt d’unes vuit-centes illes pacífiques, David Steadman va arribar a la conclusió que rere l’arribada dels polinesis s’hi han extingit entre 1000 i 2000 espècies (la meva opinió és que la xifra real es deu apropar més a la segona xifra que a la primera). Si a aquestes xifres sumam Madagascar, Nova Zelanda, les illes de la Micronèsia (milers de petites illes), les de l’oceà Índic, les Índies Orientals, les Índies Occidentals, les illes Atlàntiques, les mediterrànies, les illes dels arxipèlags antàrtics, …. les xifres que es poden estimar d’ocells extingits s’incrementen bastant. A aquesta xifra s’ha de sumar el nombre d’espècies extingides als continents, que no són tantes (unes poques dotzenes).
Tenint en compte que les estimes es poden anar fent a cada regió, ajustant les projeccions globals a les poques dades existents, una xifra conservativa del nombre total d’espècies que s’han perdut a la terra els darrers pocs milers d’anys pot situar-se entre 1500 i 2500 espècies (en la meva opinió, més prop de la segona xifra que de la primera). És important tenir en compte que entre aquestes espècies perdudes es troben alguns dels experiments evolutius més interessants que s’han donat a la Classe Aves.
Si el Handbook of the Birds of the World ha emprat 12.555 pàgines per descriure unes 10.000 espècies d’ocells recents, per incloure’n 1.500 – 2.500 espècies més, s’haurien d’haver escrit 1.888 – 3.139 pàgines més. Donat que, com a mitjana, un volum del Handbook te 785 pàgines, això representa entre 2,4 i 4 volums més.
Podem dir que serien necessaris, com a mínim, entre 4 volums de 600 pàgines (n’hi ha d’altres d’aquesta extensió al Handbook), i 3 volums de 785 pàgines per poder incloure tots aquests ocells desapareguts els darrers pocs milers d’anys.
Això és el que hem perdut. Se cert que en Jordi Sargatal i en Josep del Hoyo haurien estat encantats d’arribar a fer un obra de 20 volums…. i, sobretot, estarien encantats que no s’hagués perdut tanta diversitat ornítica!