Fotografia: Josep Antoni Alcover. Interrogants: Aina Bonner
Solució al Repte 26
Primera part del Repte
Pel que fa l’explotació dels recursos del món, els ocells quasi han deixat de banda el que és el recurs més abundant (però menys digerible) que ofereixen els vegetals: la cel·lulosa. Aprofitar-la constitueix un repte fenomenal per als herbívors.
La cel·lulosa és, en massa, la molècula orgànica més comú que hi ha a la terra. És un polímer de la glucosa que constitueix part dels aparells de sosteniment de les plantes. Està format per llargues cadenes (de més de 2000 unitats) de ß-glucosa unides mitjançant uns enllaços potents que els animals no poden trencar, ja que estan mancats de l’enzim necessari per trencar-los, la cel·lulasa. Com s’ho fan els animals per aconseguir trencar aquests enllaços tan potents i obtenir la glucosa?: Gràcies a que als seus sistemes digestius tenen microorganismes que sí que produeixen cel·lulasa i trenquen els enllaços de la cel·lulosa, permetent als animals obtenir la glucosa.
Els mamífers herbívors han desenvolupat relacions simbiòtiques amb bacteris i protozous per poder transformar la cel·lulosa i la lignina en carbohidrats consumibles. Els herbívors tenen compartiments especials als seus tractes digestius que serveixen de refugi als seus microrganismes simbionts.
Aquest recurs ha pogut ser explotat d’una manera molt eficient per espècies pertanyents a diferents Ordres de mamífers. Els que han arribat més enfora en l’explotació de la cel·lulosa són els cetartiodàctils remugants (Artiodactyla: Ruminantia), i dintre dels Remugants jo destacaria la família Bovidae (cabres, bous, antílops, isards, etc.). Els bòvids, juntament amb els antilocàprids, tenen una característica important, que els ha permès poder alimentar-se de la cel·lulosa de les plantes: tenen un estómac amb quatre càmeres (anomenades rumen, reticle, omàsum i quall). Gràcies al seu sistema digestiu complex els remugants són més eficients que altres mamífers herbívors (com els perissodàctils) en extraure nutrients de les plantes. La fermentació dels aliments consumits dura més temps, cosa que permet una major producció de nutrients absorbibles, així com el trencament d’alguns components tòxics defensius de les plantes. Tot això gràcies als seus microorganismes simbionts. Altres mamífers tenen altres estratègies, no tan sofisticades, per menjar fulles.
Molt pocs ocells mengen fulles de plantes. Les fulles no són un recurs que sembli apetitós pels ocells. Els mamífers que s’alimenten de fulles solen tenir uns grans estómacs o intestins. Han de tenir microorganismes simbiòtics per poder transformar la cel·lulosa en sucres aprofitables. A més tenen dents poderoses per triturar l’aliment, n’hi ha que masteguen dues vegades l’aliment, uns altres practiquen la coprofàgia per passar l’aliment pel seu sistema digestiu dues vegades, etc. Cap ocell fa res tan sofisticat.
A més, les fulles no són massa nutritives. Són menys nutritives que les llavors, el nèctar, la saba, o la carn. Això vol dir que per obtenir la mateixa energia s’ha de consumir un volum molt superior de fulles que d’altres aliments més nutritius, cosa que es tradueix per haver de disposar d’un tracte digestiu més voluminós. Això és un inconvenient afegit per al vol.
A la taula següent podeu veure un llistat dels ocells que podem considerar que practiquen l’herbivoria de fulles (amb un criteri de consum de fulles abundant almanco durant alguna temporada):
Agafat d’Olsen (2015): Ecology and Evolution, 5 (21): 5016-5032.
Tot i que n’hi ha un centenar, aquesta xifra és petita en comparació amb el nombre total d’ocells, ja que representa, aproximadament, menys del 2% de les aus. La majoria són espècies no voladores o que presenten un vol molt pesat (Opisthocomiformes), o que només volen per fugir (Galliformes, Tinamiformes). Només diferents Anseriformes i quatre espècies de Passeriformes ( 3 espècies sud-americanes del gènere Phytotoma i una del gènere Saltator) són espècies herbívores que podem considerar “bones voladores”.
Així, està clar que hi ha alguns ocells se les han enginyat per viure de les fulles. Uns són diversos Anseriformes (oques, per exemple). No arriben, però, als nivells de sofisticació dels mamífers herbívors. El que fan és triar els extrems més tendres de les herbes, passar-ho aviat pels seus estómacs, digerir el poc que poden, i defecar el més aviat que poden la resta. El problema d’aquesta estratègia és que han de passar un munt de temps menjant, exposades als depredadors. La configuració del seu cos és bastant arrodonida, degut a la mida del seu sistema digestiu.
Entre els Anseriformes, les espècies que segurament han estat més folífagues han estat algunes espècies insulars, com Thambetochen caulidotus, un dels moa-nalo de Hawaii, extingit rere l’arriba dels polinesis a l’arxipèlag.
Però, … entre tots els ocells herbívors hi ha un ocell especialment adaptat a menjar fulles, d’una manera que “recorda” a la dels Remugants!:
L’hoatzín, Opisthocomus hoazin, té un estòmac adaptat a menjar fulles. Aquesta espècie ja va sortir a un repte anterior, quan cercàveu ocells que a terra ocasionalment es poden desplaçar fent servir simultàniament potes i ales.
Mireu el relat que fa David Attenborough de com s’ho fa l’hoatzín:
“It spend its mornings ripping off pieces of arum leaves with its beak and swallowing them. They accumulate in its crop, a huge muscular bag opening from its throat just in front of its stomach. When this is stuffed full to bursting, the bird lumbers into the air and laboriously flapits way to a roost it sits with is distendet breast resting on the perch beween its feet. Now bacteria and other microbes in its crop get to work fermenting the leaves, while the muscular walls of the crop squeeze and heave, reducing the leaves to a fatty smelly porridge. Forty-eigth hours later, the remains of the meal are excreted, smelling -somewhat unusually for a bird- a little like cow-dung”
És a dir:
“””Passa els matins arrabassant trossos de fulles d’Arum amb el bec i empassant-se’ls. S’acumulen en el pap, una enorme bossa muscular que s’obre a la seva gargamella just davant de l’estómac. Quan te el pap ple a rebentar, l’ocell s’aixeca a l’aire i laboriosament s’enfila cap a un lloc de descans on reposa amb el pit inflat que descansa a la branca entre els seus peus. Ara els bacteris i altres microbis del pap comencen a treballar fermentant les fulles, mentre que les parets musculars del pap premen i s’estiren, reduint les fulles a un pasteta greixosa i pudenta. Quaranta-vuit hores després, les restes de l’àpat s’excreten, amb olor –una cosa rara per a un ocell– una mica com el de les femtes de vaca.”””
Hi ha, però, altres espècies que també s’alimenten de fulles. A més de les esmentades a la taula anterior, se sap que algunes espècies de moa de Nova Zelanda menjaven també fulles. Així, el moa gegant, Dinornis, tenia una dieta fibrosa dominada per branquetes d’arbres baixos i matolls (més que menjar les branques devia aprofitat les fulles). Emeus i Euryapteryx, altres gèneres de moa,tenien una dieta dominada per fulles i fruits. Al ventrer de Pachyornis elephantopus, el moa més rabassut, s’han trobat restes del lli neozelandenc, Phormium tenax, una planta extremadament fibrosa. D’alguna manera ocupaven el nínxol dels grans mamífers herbívors a Nova Zelanda. Igual ho fèien les aus-elefant a Madagascar.
A Nova Zelanda el colom Hemiphaga novaseelandiae, el kokako de l’illa Nord Calaeas wilsoni i l’extint kokako de l’illa Sud Callaeas cinereus també inclouen o incloïen fulles a la seva dieta.
Segona part del Repte
Passam a la segona part del repte: ocells que s’alimenten de falgueres.
Les falgueres són molt poc digeribles. Cap ocell vivent és especialista en menjar falgueres. No obstant això, se sap d’unes poques espècies insulars que eventualment en mengen. Una és Pyrrhula murina, una espècie endèmica de l’illa de Sao Miguel, a les Açores, que en ocasions (quan no te altres coses millors) menja parts tendres d’algunes espècies de falgueres. Una altra, el takahé de Nova Zelanda, Notornis mantelli, que desenterra i menja rizomes de falgueres. També menja brots tendres de falgueres el colom de l’illa Henderson Ptilinopus insularis. Finalment, als copròlits fossilitzats de l’extint moa-nalo de Hawaii, Thambetochen caulidotus, una espècie d’oca de mida gran, avoladora, que es va extingir rere l’arribada dels polinesis, s’han trobat nombroses restes de falgueres, i s’ha suggerit (però amb prudència, ja que no s’ha pogut provar) que les falgueres havien de ser importants a la seva dieta.
Realment, les illes sempre ens donen sorpreses!
Referències
Attenborough, D. 1998. The Life of the Birds. BBC books, 320 pàgines.
Grajal, A., Strahl, S.D. Parra, R., Dominguez, M.G. i Neher, A. 1989. Foregut Fermentation in the Hoatzin, a Neotropical Leaf-Eating Bird Science, New Series, 245, 4923: 1236-1238.
James, H.F. i Burney, D.A. 1997. The diet and ecology of the Hawaii’s extinct flightless waterfowl: evidence from coprolites. Biological Journal of the Linnean Society 62: 279–297.
James, H. F. i Olson, S. L. 1983. Flightless birds. Natural History, 92, 9:30–40.
Olsen, A.M. 2015. Exceptional avian herbivores: multiple transitions toward herbivory in the bird order Anseriformes and its correlation with body mass. Ecology and Evolution, 5, 21: 5016–5032.
Wilson, D.J. 2004. Diet of kakapo in breeding and nonbreeding years on Codfish Island (Whenua Hou) and Stewart Island. DOC Science Internal Series, 182: 5-18.